M’agradaria compartir amb vosaltres un reportatge una mica llarg però molt
interessant titulat “Ciborg… muy humanos” que vaig veure l’altre dia a “Documentos
TV”.
Cyborg, és un terme que serveix per
a designar un ésser format per matèria viva i dispositius electrònics. Aquesta persona
accepta un aparell electrònic com una part més del seu organisme o com una
extensió dels seus sentits.
Tot i que és quelcom que associem a
la ciència ficció, a criatures hibrides (meitat humans meitat màquines) amb
gran capacitat destructiva, els avenços en la ciència i la tecnologia han
permès connectar el nostre cos, el nostre sistema nerviós a elements artificials
amb la finalitat d’ampliar o suplir les nostres capacitats.
En el vídeo podem veure diversos
exemples:
- implants cloclears: dispositius artificials que permeten que persones diagnosticades per hipocusia severa (sordesa) puguin desenvolupar la parla i l’audició i que s’integrin en la comunitat dels normooients.
- Pròtesis d’alta tecnologia (mans biòniques,...)
- Marcapassos cerebral: per eliminar els efectes del parquinson
- Ulls electrònics o sensors que transformen el color en so. L’exemple que han posat per donar a conèixer aquest dispositiu m’ha sorprès gratament. en Nil, un jove català que va néixer amb una condició visual anomenada cromatòpsia que li impedeix veure en color, és a dir que sempre hi veu en blanc i negre. Ens diu que de jove va haver de memoritzar els colors sense veure’ls i que és impossible ignorar el color ja que forma part del món i està inclòs en qualsevol matèria escolar, des de l’art, fins a la literatura passant per la geografia, els esport,... Enfront aquest ús excessiu o popular del color es va inventar un dispositiu per interpretar-los. Es tracta d’un tercer ull electrònic que porta al cap que consisteix en un sensor de color que detecta la freqüència de color que té al davant i envia aquesta freqüència a un chip que transforma aquesta freqüència de llum en freqüència de so. Per tant, li permet escoltar el color que té al davant. Ell sent que aquest dispositiu no és una eina sinó un sentit, és a dir que el dispositiu està unit i forma part d’ell. El que el fa sentir ciborg és que al haver d’estar contínuament unit en aquest software no diferencia on esta la barrera entre el cervell i el programa.
El documental ens diu que és
fonamental una bona coordinació entre família, escola i especialistes mèdics i
programadors. Un aspecte que sota el meu punt de vista és imprescindible pel
bon desenvolupament de qualsevol persona (tan si es tracta de cyborgs com si no).
També, ens diu que la major part de
les inversions econòmiques en pròtesis malauradament tenen destí militar i que
és important que aquests estudis es facin amb infants. A simple vista pot
semblar una barbaritat, però pel que he pogut veure al documental crec que realment
és quan tenen més capacitat d’adaptació i estan més oberts a aprendre, per tant,
la utilitat i funcionalitat dels dispositius seria extraordinaria. M’explico, si
des de petits se’ls implanta per exemple, una mà biònica, poden aprendre a
utilitzar-la amb més efectivitat, la dominen molt més i poden fer molts més
moviments que si se’ls implanta en l’adultesa.
Destacar, una afirmació que un d’ells
fa que en realitat tots som ciborg en major o menor mesura. Tots fem servir o ulleres,
mòbils, marcapassos, cadira de rodes, ... per a dur una vida millor. Diu també
que en un futur tots acabarem sent ciborg per què és una avantatge.
Personalment,
crec que no es tracta de ser ciborg o no, no es tracta de crear “superpersones”
sinó simplement de oferir igualtat d’oportunitats.
Un aspecte rellevant és que tal com
diu el documental no es tracta de crear software per a comercialitzar sinó d’oferir
una millor qualitat de vida a les persones.
Realment, ha estat un documental que
m’ha fet pensar molt, m’ha fet reflexionar sobre fins on arribarem, veure des d’una
altre perspectiva les possibilitats dels dispositius electrònics, ...
En fi, si us interessa, el podeu
veure aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada